Naturant de Cris López

Ngũgĩ wa Thiong’o explica a Decolonizing the Mind (Descolonitzar la ment, publicat en català per Raig Verd) que quan va representar la seva primera obra teatral en kikuiu els assajos van ser públics. Això va ser en part una necessitat -no tenien local d’assaig- però també era coherent amb la ideologia de l’escriptor, crític amb la tradició burgesa de l’art; aquella en què els artistes assajaven en secret fins que podien presentar un producte perfecte, excloent els espectadors del procés creatiu i incapacitant-los, augmentant la distància entre els artistes i el públic. Involucrar el públic -el poble- en aquest procés va ser un èxit rotund i, un cop estrenada l’obra, la gent venia d’arreu del país per poder-la veure.

Pel que fa a la poesia, la tradició que ens ha arribat parteix d’aquesta concepció burgesa. El poeta poleix en l’espai privat del seu estudi uns versos que no són presentats al públic fins que han assolit la perfecció. En aquest sentit, el poeta es presenta davant de la societat com un ésser alat, coneixedor d’una veritat oculta, marmessor de la voluntat inconscient del poble, protector d’una cultura ancestral davant la brutalitat de la massa inculta.

Tothom qui coneix la Cris López sap que aquesta no és la seva escola.

La seva poesia es va fer i va créixer davant dels ulls de tothom: en fulls volanders, des de les pàgines de l’Abracadabrant!, en les tertúlies i en els recitals del col·lectiu Deus Ex Machina a l’Ateneu Candela.

Per als que vam tenir la sort de viure aquest procés va ser un trajecte emocionant.

Finalment, però, la Cris López decidí reunir alguns d’aquests poemes en la seva forma perfeta per presentar-los al gran públic. Va ser el 2015, ara fa dos anys, quan va publicar a Edicions Tremendes Naturant, el seu primer poemari, que ens disposem a ressenyar.

El primer que sobta en una poeta de capteniment expansiu -capteniment que trasllada també a la forma de presentar en públic els seus poemes, acariciant les paraules amb veu vellutada- és la seva renúncia a l’espai públic. Sorprenentment, a Naturant s’arrecera en un intimisme primordial, tancant el focus sobre l’àmbit del món més privat. Davant la immensitat insondable, la poeta cerca refugi en la seguretat del que li és més conegut, com les activitats quotidianes:

Si miro el cel
el blau se’m mor (…)
per no cruixir
a mig matí
distretament
compraré el pa
i regaré el brot

Naturant em fa pensar, per oposició, en Harri eta Herri (Pedra i poble) del poeta basc Gabriel Aresti; no busqueu en els versos de Cris López cap pretensió messiànica, cap abrandament col·lectiu, cap representació de símbols immutables. No. Aquí tot és vida, tot es palpa, tot s’estremeix. Tot és pròxim. Naturant, doncs, s’hauria pogut titular Arbre i família -si no fos pel rebuig categòric del símbol, de l’abstracció, de la pedanteria llibresca. En diverses ocasions, Cris López mostra la inutilitat de la supèrbia dels lletruts:

(…)Creus
que tot té explicació.
Heus aquí
el déu de la raó.

Saber-ho tot
no et salva de la mort.
L’escala, com sempre,
se’t queda curta.

Contràriament, el que hi predomina és la perplexitat davant la bellesa de la natura, de la vida. La voluntat de copsar-la amb els sentits, més que no pas amb l’enteniment:

Acaronar el miracle
com la carícia lenta i ardent
del sol a la pell.
Saber-se viu.

Quedem-nos quiets
dessota l’alzina
i observem
atents
les cadències
i giragonses
d’aquesta fulla
que cau per primera vegada.

Embromada
arran de mar
cloc els ulls,
la bullanga de les ones
es cruspeix el món (…)

A Naturant es percep amb força l’empremta del modernisme -entès en un sentit ampli. Un dels temes principals és l’alienació com a conseqüència de la industrialització, la creació de societats més complexes i el distanciament de la natura i del món primigeni. Una de les imatges amb més força, en aquest sentit, és la de la casa; la dualitat entre el fred del maó i l’escalfor de la llar es desfà quan hi entra la natura:

(…)mentre la mirada estimi la mar
sempre tindrem casa.

Una casa mai no és una llar
si no hi ha terra i arbres
si no hi esclaten flors
en arribar la primavera.

El poemari està impregnat per un desig de viure entès com una aposta a tot o res, exemplificat perfectament per la divisa que apareix a la portada (Si ho hem de fer/fem-ho salvatge/com mana el seny). Perquè la vida sigui realment viscuda, hom hi ha de penetrar, cal embrutar-se. La proposta de la Cris López és una invitació a abandonar les cabòries i gaudir de l’instant:

(…)Si tot fos quiet
seria mort.

(…)Mentre tinguis els peus bruts
i les cames esgarrinxades,
la sang et serà calenta.

Al final, però, la poeta fracassa en el seu objectiu. A mesura que avança el llibre, els poemes esdevenen cada cop més ombrívols i la mort apareix com una presència indefugible:

(…)La mort té la boca ben oberta.

Sí, amic
jo també tinc por
que l’amor arribi tard
i la malaltia d’hora(…)

La natura, font de vida, brollador inexhaurible de beutat, acaba actuant amb traïdoria. Cris López inverteix la imatge becqueriana per assenyalar les orenetes com a culpables d’endur-se el bon temps i acaba desembocant així en un altre dels temes arquetípics del modernisme: l’essència perversa de la bellesa. El resultat, però, són uns dels millors versos del poemari:

Ara cal que callis
les orenetes se’ns emporten el bon temps
només el vi ens calmarà la sang.

Impacients per poder llegir nous poemes de la nostra estimada poeta, que de ben segur arribaran aviat, de moment ens podem acontentar de seguir delectant-nos amb aquest Naturant. Morrissey, amb la seva ironia feridora, afirmava en una cançó: “No suportem que els nostres amics tinguin èxit”. Pel que fa a Cris López, no podem estar-hi gens d’acord.