Les coses amb què estan fets els somnis

Avui us proposo un viatge al 1981 en ple esclat del synthpop: Depeche Mode llancen el seu primer disc, O.M.D. publiquen Architecture & Morality després de l’èxit espaterrant d’”Enola Gay” i Soft Cell bombardegen les pistes de ball del món amb la seva versió de “Tainted Love”, el clàssic del Northern Soul que Gloria Jones havia gravat el 1965. Aquell mateix anys apareix Dare, el tercer disc de The Human League, que va catapultar el grup a la fama gràcies a “Don’t you want me”, la cançó que tancava el disc. Però tot el disc és un bram d’urgència postadolescent que cal escoltar des de la primera cançó fins a l’última. El títol (Dare, atreveix-te) ja és tota una declaració d’intencions que es referma en cançons com “Do or Die” o “Seconds”.

Però si hi ha una cançó que em fascina és la primera cançó del disc, “The Things That Dreams Are Made of”. Una cançó que invita no només a somiar sinó també a intentar fer realitat els nostres somnis des de la primera estrofa: “Pren-te un temps per veure les meravelles del món,/per veure les coses de què només has sentit a parlar./Somia la vida tal com penses que hauria de ser,/aconsegueix veure coses que mai hauries pogut pensar que arribaries a veure”. La cançó acaba amb una llista de les coses que els agraden, com l’actor Norman Wisdom o els components de The Ramones, per deixar clar que els somnis també s’alimenten de les coses de què gaudim i dels bons moments que vivim en el present. Per tenir somnis cal gaudir del present i tenir projectes per al futur. Aquesta és la lliçó que ens pot oferir la saviesa de la joventut.

Hi ha un altre èxit d’aquella època, “Love Will Tear Us Apart” (1980), de Joy Division, que en certa manera és el negatiu d’aquesta cançó. Més o menys, tothom en coneix la història i no cal entrar gaire en els detalls de la vida personal de Curtis, perquè la cançó parla per si mateixa. La joia de viure de la cançó de The Human League ha desaparegut, però en el fons hi trobem la mateixa energia juvenil. Això sí, mentre a “The Things That Dreams Are Made of” hi trobàvem optimisme, esperança en el futur i, sobretot, el gaudi del present, a “Love Will Tear Us Apart” tot això s’ha convertit en esperances frustrades. La bellesa que Curtis va poder extreure del seu patiment, tanmateix, és un monument. Les dues primeres línies de la cançó són fonamentals: “Quan la rutina colpeja fort/i les ambicions són baixes”. Tingueu-ho present, no deixeu que la rutina i els problemes del dia a dia s’empassin els vostres somnis.

Quan era més jove m’agradava delitar-me explorant els somnis -i ara no ho dic en sentit figurat, sinó que parlo de tot allò que ens passa pel cap mentre estem dormint. Més enllà de teories freudianes, crec que molts cops els somnis empren les mateixes mecàniques que s’utilitzen en literatura (les metàfores, les hipèrboles, el mètode de les caixes xineses…). Però la relació entre somnis i literatura va molt més enllà.

Ara fem un altre viatge enrere en el temps, molt més enrere. Anem-nos-en mil anys enrere, fins a trobar el primer trobador conegut, Guilhem de Peitieu (1071–1126). Era un home excèntric, poc lligat a les convencions, que va tenir dues dones i nombroses amants. Ell mateix va ironitzar dient que fundaria una abadia per a les seves amants i que l’abadessa seria la més bella de totes. La relació amb una d’aquestes amants -la vescomtessa de Châtelleraut, coneguda amb el suggestiu malnom Dangerosa (perillosa)- fins i tot va provocar que l’excomuniquessin dues vegades. ‘Farai un vers de dreit nein’ es considera el poema trobadoresc més antic que s’ha conservat i, per tant, l’origen de la poesia occidental actual:

Farai un vers de dreit nien:

non er de mi ni d’autra gen,

non er d’amor ni de joven,

ni de ren au,

qu’enans fo trobatz en durmen

sus un chivau.

Guilhem de Peitieu diu que farà un poema que no parlarà de res, ni d’ell ni d’altra gent, ni d’amor, ni de joventut, ni de cap altra cosa i que va ser compost dormint sobre un cavall. Martí de Riquer explica que, efectivament, era possible adormir-se mentre es muntava a cavall, perquè les selles eren molt altes. Sembla, però, que el trobador potser estava parodiant alguna altra obra. És una imatge clàssica de la literatura medieval: el cavaller s’adorm sobre el cavall i apareix en un lloc en què s’esdevé alguna cosa insòlita o coneix algun personatge significatiu. El son -i consegüentment el somni- esdevé una porta ja des dels orígens de la nostra literatura.

Molts altres autors i artistes han explorat el món oníric (des del “Jardí de les delícies” de Hieronymus Bosch fins al surrealisme), de vegades també mitjançant l’ús de psicòtrops, com demostra la relació de Baudelaire i altres escriptors amb el Club des Hashischins o els experiments d’Aldous Huxley amb les drogues, que descriuria a The Doors of Perception. No m’embolicaré ara amb disquisicions metafísiques sobre si el subconscient ens permet accedir a una veritat profunda, però sí que revela relacions insòlites entre les coses que, tal com fa la literatura, mostren una realitat oculta a primera vista.

Mentre dormin -mentre somiem- també fem una altra cosa: ens despullem, ens alliberem de les tensions que ens provoca el jou de les convencions i de la cultura. És el mateix que busquen cada cap de setmana milions de persones amb el consum massiu de begudes alcohòliques i d’altres tipus de drogues. No busquen accedir a cap veritat profunda ni fugir de la cova platònica, no. Busquen una cosa tan senzilla -i tan necessària, ai las!- com atenuar la pressió social que exerceix sobre nosaltres la cultura: el que en diríem desinhibir-se. Paral·lelament, riuades d’éssers humans desfilen dia sí i dia també cap a les consultes dels metges d’occident a la recerca de la prescripció d’algun medicament que els permeti lluitar contra l’angoixa que provoquen aquestes tensions o que els permeti digerir el seu fracàs gestionant-les.

Lluitar contra les convencions socials també ha estat sempre una de les missions dels autors i dels artistes. Això és especialment evident a partir de les avantguardes -sobretot el dadaisme-, però, d’una manera o d’una altra, ha estat sempre així, com demostren els bells -i de vegades ferotges i despietats- poemes de Catul:

“Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i que les murmuracions dels vells massa severs no valguin per a nosaltres més que un as” (Traducció de J.Vergés i A.Seva)

Des dels temps d’Homer, l’art i la literatura han estat un cavall de Troia dins la mateixa cultura. Rousseau ho explicitava amb el mite del bon salvatge: l’home que, aïllat de la cultura occidental, és innocent (que, com revela l’etimologia de la paraula, vol dir que no pot fer mal) i feliç. I fixeu-vos quina deliciosa analogia entre el quadre de Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem, paradigmàtic de l’extravagància modernista, i l’històric passeig amb bicicleta que va fer Albert Hoffman amb el seu ajudant després d’haver provat per primera vegada LSD, en veure’s incapaç de tornar caminant a casa. Assumim-ho: els artistes sempre ens han volgut convertir en uns salvatges.

Deia -abans d’aquesta digressió, tal vegada excessiva- que de jove em delitava explorant els somnis. De vegades tenia somnis meravellosos (en recordo un en què tot era en dues dimensions i semblava que els personatges haguessin sortit d’un quadre de Picasso) o aquella embriagadora sensació de volar. Un cop vaig somiar la idea per a tota una novel·la: tenia ben clar què volia explicar i com ho volia explicar, però quan em vaig despertar no vaig ser capaç de traslladar-ho al llenguatge de la consciència. Però, és clar, també tenia malsons. Un de recorrent era que mastegava vidres. Més tard, em va passar de debò: un dia em van servir una ampolla de cervesa amb el coll esberlat i en vaig veure uns quants glops sense adonar-me’n. Em vaig passar tota la nit mastegant partícules de vidre i em sembla que encara no m’he recuperat de l’ensurt. Tenia somnis i malsons, però eren estimulants i m’agradava recordar-los.

Ara no. Tinc una vida plena: em llevo al matí amb ganes de fer un munt de coses interessants i tinc temps de fer-ne algunes. Després vaig a la feina. La meva feina és agraïda i suggestiva encara que, això sí, una mica absorbent. M’agrada la meva vida. Però quan arriba la nit em fa molta mandra anar a dormir i tenir somnis profundament vulgars. Últimament, com que tinc un son més lleuger, he descobert que no paro de somiar en la feina. És evident que la cultura m’ha adotzenat. I penso en la cançó de The Human League i en la matèria amb què estan fets els somnis. Els somnis estan fets amb les coses que ens agraden però també amb les nostres pors i, sobretot, amb els nostres projectes de futur. Cal gaudir del present però no deixem mai de ser joves, tant fa que tinguem 20 anys o que en tinguem 90. No deixem mai de mirar de ser ambiciosos i no ens deixem endur pel conformisme, si no volem que els nostres somnis esdevinguin conformistes. Fem cas del grup de Sheffield i somiem la vida tal com pensem que hauria de ser. No deixem de ser salvatges.

I ara, per acabar, us explicaré un secret. El que estic fent ara mateix -mentre escric- és utilitzar la cultura per fugir de la cultura. Estic alimentant els meus somnis. Vull que vosaltres, lectors, esdevingueu la matèria dels meus somnis. Aquesta nit somiaré en vosaltres.