La llegenda del Sant Bevedor de Joseph Roth

El primer cop que vaig sentir parlar de Joseph Roth va ser en una carta de Juan Marsé que van llegir després de la mort de Francisco Casavella. Marsé explicava que, en una conversa sobre escriptors jueus, algú va dir que Philip Roth era el millor de tots, a la qual cosa Casavella, arrepapat en la seva butaca, va respondre amb un contundent “hay otro Roth infinitamente mejor”.

Joseph Roth fou un escriptor austríac que va viure un període convuls de la història centreeuropea. Partidari de la monarquia austrohongaresa, va combatre a la primera guerra mundial i, com a mostra de la seva fidelitat, més tard es va convertir al catolicisme. Però això no va impedir que, amb l’ascens del nazisme, hagués d’exiliar­-se, que la seva família desaparegués en un camp de concentració i que la seva dona, que patia esquizofrènia, fos assassinada en aplicació de la llei eugènica. Després d’una peregrinació constant per hotels de tota Europa, consumit per l’alcoholisme, va acabar a París, on el 1939 va morir en ple delírium trèmens. Fa poc vaig veure una edició de La llegenda del Sant Bevedor en català i vaig pensar que era una oportunitat excel∙lent per iniciar­-me en la literatura de Joseph Roth. És una novel∙la breu, una petita meravella que es pot llegir en menys de dues hores. Tots els capítols comencen amb la il∙lustració de quinze ampolles que es van buidant i, com si fóssim bevedors empedreïts, anem sospitant que, quan s’acabi l’última ampolla, s’acabarà la diversió. No crec que La llegenda es pugui llegir com una novel∙la autobiogràfica. Intueixo que, com en la gran literatura, la realitat i la ficció es mesclen d’una manera indistingible. No obstant això, tinc la sensació que reflecteix quelcom que també estigué present en la vida de Roth: el fet que l’alcoholisme molts cops és un símptoma més que no pas una malaltia. Sovint, el que encalça l’alcohòlic fins a la fi dels seus dies és un passat del qual no pot fugir.