Felicitòlegs

Fa uns mesos que experimento de manera intensa un fenomen que ratlla la frontera dels esdeveniments paranormals (o dels sentiments paranormals). Us ho explico: fa anys, quan ens acabàvem de comprar el pis nou, vaig haver d’anar a un distribuïdor d’Endesa per donar d’alta l’electricitat. Després de dues hores d’estar esperant dret en una botiga plena de gent, vaig haver de marxar sense fer el tràmit. Aquell dia vaig acabar perdent les claus de casa i no en teníem cap més còpia; en aquells moments, tenia la sensació que era un dels pitjors moments de la meva vida. Ara, indeliberadament, passo per davant d’aquella botiga dos cops per setmana i, com per art de màgia, potser per uns pensaments units silenciosament per la matèria fosca de la ment, sento una estranya sensació de felicitat. Suposo que, d’alguna manera, sento que m’enduc cap a casa un petit bocí de la il∙lusió que impregnava aquells dies.

Segurament, si li ho preguntéssim, un científic ens diria que la felicitat no és cap misteri, que és una sensació provocada per l’alliberament de dopamines. I, tanmateix, ell mateix podria ser víctima en aquell mateix moment d’una depressió profunda. Sovint, quan hem perdut alguna cosa que necessitem, ens passa que la busquem amb els cinc sentits i no som capaços de trobar-­la. Al cap d’uns dies, però, hi topem de manera totalment fortuïta i ens fascina que no ho haguéssim pogut fer abans. Anàlogament, de vegades també tenim la sensació que la recerca de la felicitat és un empait inútil, els records feliços ens enfosqueixen el pensament i la noció de la nostra benaurança ens fa sospitar que algun dia la perdrem. Aquesta equació aparentment irresoluble ha estat una font inesgotable d’inspiració per als poetes i els escriptors. A mi m’agraden especialment els versos amb què Ausiàs March, gran coneixedor de l’ànima humana, descrivia la tensió entre la felicitat i la tristesa al poema “Qui no és trist de mos dictats no cur…”: “Alguna part, e molta, és trobada de gran delit en la pensa del trist”.

Si mai passés per davant d’aquella botiga esperant retrobar-­me amb aquella misteriosa sensació de felicitat, amb tota seguretat el resultat seria decebedor. Buscar satisfacció compulsivament en una acció concreta sota el pretext d’haver-­ne gaudit anteriorment és la manera perfecta de desenganyar-­se. Ens hem d’acontentar de viure segons les nostres conviccions i, cada cop que detectem una engruna de felicitat, abraçar-la amb tota l’ànima, escodrinyant-ne cada racó, fins que arribem a comprendre l’estructura íntima de la felicitat.