22 de març de 2024

Avui s'han publicat els discos de Julia Holter i de Jesus & Mary Chain, però una novetat destaca per sobre les altres: el nou disc d'Adrianne Lenker, la cantant i principal compositora de Big Thief:

El títol del disc, Bright Future, ens podria fer pensar que es tracta d'un disc optimista, però no és aquesta la sensació que ens queda després d'escoltar-lo. Si hi ha un sentiment que acompanya el disc és el de la pèrdua i del patiment amorós. Però aquest sentiment de pèrdua sembla anar més enllà: hi ha una enyorança del passat i una preocupació lògica pel futur del planeta (que es fa explícita "Donut Seam", però que també apareix d'alguna manera en cançons com "No Machine"). En tot cas, la música, que en molts casos no és més que la veu de Lenker acompanyada d'una guitarra o d'un piano, ja expressa intensament la cerca d'autenticitat, del que és immutable, la fugida de les presses i de la necessitat contínua de novetats. L'estil musical, 100% Big Thief, se situa en un punt indeterminat entre el country, el folk, el rock i el pop i ajuda a traslladar-nos aquesta idea que sobrevola el disc. Per exemple, "A Vampire Empire", la cançó que Big Thief van gravar a l'estudi de Guissona d'El petit de Cal Eril, i que Lenker versiona, el violí que d'entrada ens fa pensar en el country tradicional ens acaba transportant al violí de John Cale amb The Velvet Underground. 

Potser una de les coses que fa més especial Lenker és l'emoció amb què sap impregnar no només les seves composicions sinó també la interpretació que en fa. "Evol", potser una de les millors cançons del disc, comença com un joc de palíndroms. Evol és love escrit a l'inrevés i la sonoritat d'aquest palíndrom ens fa pensar en evil, malvat. Lenker descobreix algunes altres associacions suggeridores, com la de teach i cheat (ensenyament i trampa). Però el que podria no ser més que un joc de paraules acaba convertint-se en un torrent d'emoció gràcies a la intensitat de Lekner. Tal com explica, les paraules dites a l'inrevés poden ser letals, de la mateixa manera que l'amor es pot convertir en una cosa nociva. 

El disc acaba amb "Ruined", una cançó de desamor (com gairebé totes les del disc) que em posa la pell de gallina. En aquest cas, parla de la incapacitat de desempallegar-se de l'obsessió per una altra persona ("You come arround, i'm ruined"), però la fragilitat amb què Lekner la interpreta la situen en un lloc que molt poques cançons poden ocupar. Jutgeu-ho vosaltres mateixos: 

Una altra novetat de la setmana és Something in the Room She Moves de Julia Holter:

Fa més de 10 anys que el nom de Julia Holter sona amb força als cercles musicals, però m'ha sorprès veure que a Spotify té menys oients habituals que no pas Manel (170000 contra 180000). Com que els Manel són un dels grups més escoltats en català (tot i que n'hi ha algun que el dobla, com Julieta), són una unitat de mesura internacional per veure la repercussió que té un grup a nivell internacional. Els oients mensuals d'Adrianne Lenker, per exemple, sumen 10 Manels, mentre que els de Big Thief en sumen més de 20. Els oients de Radiohead farien més de 100 Manels, els de Beyonce o els de Drake se'n van més enllà dels 400 i els de Taylor Swift més enllà dels 500. En el cas de Julia Holter, per tant, estaríem parlant d'una artista tan reconeguda com alternativa.

Però només cal començar a escoltar el disc per saber que ens trobem davant d'una artista diferent. Una artista que ha escoltat molta música (les cançons del disc ens poden evocar, perfectament, les d'artistes com Kate Bush o Bjork), però que ha sabut portar totes aquestes influències cap al seu terreny, intel·lectualitzant-les fins al punt d'arribar a desfigurar el format cançó -de vegades costa saber quan comença i quan acaba una cançó- i portant la seva música a unes alçades que semblen anar més enllà del pop. Les cançons de Holter desprenen una elegància i una classe que ens fan sentir especials per ser dels pocs escollits que les escolten. Com a mostra, "Spinning", un avançament del disc que es va publicar fa dos mesos:

 

I per acabar, cal esmentar el nou disc de Jesus & Mary Chain. Feia més de set anys que els Germans Reid no treien disc i, per tant, aquest Glasgow Eyes és tot un esdeveniment:

La veritat és que no he tingut temps d'escoltar el disc. Només he pogut sentir les primeres cançons i m'he quedat amb ganes de sentir-ne més. I, és clar, d'aquesta manera no en puc fer un comentari en condicions. Si l'escolteu, podeu explicar als comentaris què us ha semblat.

Fins la setmana que ve!